Sobre la llista unitària de l’independentisme, el de sempre d’esquerres i el nou liberal, se n’està escrivint moltes coses però de vegades, segons el meu criteri, amb exemples històrics que no s’ajusten a la realitat del context, ni al nostre ni al context on van sorgir d’altres experiències polítiques. Un d’aquests casos és el d’Eslovènia i la coalició DEMOS (un cas que no va ser únic a les independències dels anys 90, un altre cas ben conegut a l’època va ser el de Sajudis, a Lituània).
Se’ns vol vendre que la coalició DEMOS va ser una unió de tot l’espectre polític eslovè per declarar la independència. En realitat aquesta coalició (acrònim en eslovè d’ “Oposició Democràtica Eslovena”) no agrupava partits amb una tradició històrica consolidada ni molt menys de govern, sinó agrupacions molt joves, creades al voltant de figures de la dissidència i de revistes culturals i polítiques, i per tant amb una càrrega ideològica encara per construir. Això és tant així que un dels formants de la coalició, l’autodenominat Partit Socialdemòcrata Eslovè ha acabat essent membre del Partit Popular Europeu, una mica com el Partido Socialdemòcrata Portuguès, que a pesar del nom és conservador i membre del PPE, el que porta a equívocs, i molts, fins i tot entre treballadors de la Generalitat encarregats de programes internacionals de comunicació.
La coalició DEMOS però no va cóncorrer a les eleccions com a tal, és a dir, els ciutadans votaven partits diferents, que entenien que compartien punts comuns i estaven compromesos amb un programa de reformes. Tot i així, el primer partit en aquelles eleccions no va ser cap integrant de la coalició DEMOS sinó la Llista Unida de Socialdemòcrates (res a veure amb el llavors petit grup denominat Partit Socialdemocrata Eslovè) que era en realitat la nova denominació dels antics comunistes eslovens, també partidaris de la separació. És a dir, si hem de ser estrictes, les eleccions les va guanyar un partit que no formava part de DEMOS, tot i que els partits que s’adherien a la idea tenien més escons.
Fem-ho gràfic: el resultat de les eleccions eslovenes de l’Abril de 1990 va ser així:
Es pot veure clarament com cada partit va aconseguir més vots per separat que si s’hagués presentat una sola llista, i junts van aconseguir superar el que havia estat el partit més votat.
Per traduïr-ho: la situació seria com si diferents llistes “Ara és l’hora” haguessin aconseguit una majoria d’escons (ERC, CiU, CUP, ICV, Independents, tots sumats a posteriori), però el guanyador fos un partit d’esquerres que no forma part d’”Ara és l’hora” però que no s’oposés al procés (podríem pensar en PODEMOS, per exemple). La traducció però no és del tot acurada tampoc perquè els partits que conformaven la plataforma DEMOS si que compartien alguna cosa més que la voluntat d’independència: tots eren de centre i centredreta, i per tant no existia la pluralitat ideològica real que hi hauria en una plataforma tipus “Ara és l’hora” a Catalunya.
Al ser partits diferents, és evident que la plataforma DEMOS no podia durar. L’any següent de la “victòria” electoral, els partits (si se’n pot dir així de les joves organitzacions, moltes ni tan sols amb un any d’existència) ja es barallaven per quotes de poder futures, i la coalició electoral va deixar de tenir sentit.
Font: https://medium.com/@jordedu/per-que-demos-no-es-un-bon-exemple-7f9cf359beb4
Totalment d'acord. És surrealista com s'està convencent gent en favor de la proposta de Mas amb un exemple que en realitat és molt més semblant a la proposta de Junqueras. Bé, ja no hi ha res que em sembli estrany després de llegir milers de comentaris surrealistes en favor de Mas, sense arguments, només amb consignes. I després et trobes amb que les consignes, que són molt boniques i irrefutables, quan s'examinen bé no fan més que desmuntar l'opció dels que les repeteixen.
ResponEliminaVolia fer una correcció a l'article: el que va formar part de DEMOS és el Partit Liberal Eslovè, no la Democràcia Liberal Eslovena.