Jordi Moreras - Professor d’antropologia URV
Pocs dies després
dels atemptats de París, Olivier Roy, un dels més rellevants experts sobre
l’islam a Europa, afirmà que la comunitat musulmana com a tal no existeix. No
només a França, sinó en la resta d’Europa occidental. A Catalunya, també: no
existeix un islam català. A Catalunya, des de fa gairebé mig segle que hi viu
població que professa l’islam com a religió. L’any 1974 es va obrir el primer
oratori a la ciutat de Barcelona, i s’estima que aquest col·lectiu ja
sobrepassa el mig milió de persones. A Catalunya hi ha musulmans, però no hi ha
un islam català. I això s’explica per la confluència de dos elements que s’han
retroalimentat al llarg d’aquestes dècades: per una banda, l’emergència d’un
teixit associatiu que gira entorn als oratoris locals, que sempre s’ha orientat
envers el manteniment de referències religioses, culturals i lingüístiques
d’origen, i que tot just ara comença la seva reorientació envers les realitats
socials que l’envolten. Per l’altra, la migrada voluntat política per part de les
administracions públiques catalanes, tant a nivell de país com locals, a
desenvolupar una política en relació a l’islam, establint els paràmetres del
que hauria de ser l’encaix d’aquest col·lectiu en la nostra societat, però que
s’ha limitat a seguir considerant als musulmans com a poblacions immigrades, o
a fer una simple celebració de la pluralitat religiosa sense impacte sobre la
realitat social. No podem dir que existeix un islam català, perquè la societat
catalana no ha fet de l’islam i dels musulmans una realitat pròpia. I la prova
la tenim en la cinquantena llarga de polèmiques davant l’obertura de mesquites
des de mitjans dels anys noranta fins a l’actualitat. O el reguitzell de
mocions contra l’ús del vel integral des de l’any 2010 debatudes en diferents
municipis catalans.
Necessitem disposar
d’una política concreta en relació a l’islam sobre la base de les llibertats
cíviques (i no només la religiosa), tal com han desenvolupat altres països
europeus. I la necessitem, no tant per a fer un gest de magnanimitat tolerant respecte
el que és diferent, sinó per evitar l’extensió dels recels i dels discursos que
separen: dels discursos xenòfobs i islamòfobs, i dels discursos radicalitzats i
autoexcloents. Una política, que ja triga, i que ha de respondre tant a aquells
que proclamen “què volen aquesta gent?”, o que afirmen “nosaltres no som d’eixe
món”.
