Els sikhs serveixen menjar gratis per a persones amb dificultats a Badalona

A Badalona, un 10% dels que van a menjar al temple no són sikhs, i a Barcelona la xifra s'eleva fins al 60%, segons xifres de la comunitat.

Asistimos a un templo sij de Badalona que reparte comida
a las personas que la solicitan

Per BÀRBARA JULBE, Girona Corresponsal.

"Lentejas o garbanzos aliñados con especias picantes, parshada -una especia de pan-, yogur y sandía. Este es el menú que se sirvió ayer en el Gurdwara Sahib de Badalona, el centro de culto de los sijs. Decenas de hindúes acuden cada día a rezar, meditar, conversar y rendir honores a su Dios, simbolizado por un libro sagrado. Cuando llega la hora de comer, la gran mayoría se quedan. Lo que se sirve es gratis; y no sólo para ellos, sino para todo aquel que se acerca, sea o no seguidor de esta religión. En Badalona, un 10% de los que van a comer al templo no son sijs y en Barcelona, según su portavoz en Catalunya, Gagan Deep Singh Khalsa, la cifra se eleva hasta el 60%.

Entre estos nuevos comensales, los hay catalanes y del resto de España, también de origen rumano, pakistaní, sudamericano... Y de todos los perfiles: hombres, mujeres o parejas jóvenes con hijos. En ocasiones, se forman largas colas e incluso alguna vez los sijs han visto desbordadas sus previsiones. 

Míriam, que tiene un trabajo a media jornada y dos hijos a quienes alimentar, se decidió ayer a entrar por primera vez en el Gurdwara a buscar comida. "Había pasado muchas veces por aquí delante, pero creía que sólo era para ellos", aseguró esta boliviana, de 49 años, quien subrayó que todo lo que le den le será de "gran ayuda" para su familia. 

Francisca, en cambio, además de recoger un plato caliente recién hecho -que, según confesó, se ahorró de cocinar-, optó por sentarse un rato ante el libro sagrado y compartir con los sijs sus creencias. "La solidaridad, actualmente, es algo muy valioso. Me parece muy bien que den comida. Yo respeto su religión y ellos la mía", destacó esta septuagenaria, vecina de Badalona. En otras ocasiones, ya había estado con ellos, en concreto, durante dos jornadas de puertas abiertas, que esta comunidad organiza periódicamente. 

"Somos solidarios por naturaleza. No es que seamos ricos, sino que lo que tenemos nos gusta compartirlo con los que más lo necesitan. Es nuestra filosofía de vida. Compartir y ayudar a tantas personas y veces como sea necesario", explicó Gagan Deep Singh. "De hecho, el Templo Dorado en India tiene cuatro puertas, que significan las cuatro direcciones, norte, sur, este y oeste, con lo que puede entrar todo el mundo, independientemente de su religión", añadió Gurpinder Singh, el portavoz de los sijs en Olot. 

La solidaridad que emana esta comunidad traspasa, sin embargo, las paredes de sus centros de culto. Es el caso de Shamsher Singh, un sij de Badalona, que según relató, paga a una familia sin recursos de la ciudad los gastos de su vivienda, y también les da todo tipo de frutas y verduras de la tienda que regenta; así como otro sij, Kashmir Singh, quien ha apadrinado cuatro niños africanos a través de una fundación. "Un poco de mi dinero puede salvar muchas vidas en África", subrayó.

El Departament de Benestar Social i Família valora "muy positivamente"que los sijs sean solidarios porque es un "hecho diferencial propio de Catalunya", pero insiste en que, en caso de que quieran dar alimentos, ya existen unos canales establecidos donde poder hacer efectiva y gestionar esta solidaridad. "Podrían surgir alguno tipo de problemas, como intoxicaciones. Si lo que les interesa es ser solidarios, pueden participar en actividades de voluntariado dando alimentos envasados, por ejemplo. Aunque valoramos su apoyo y respetamos su religión", detallaron fuentes del Departament. Actualmente hay en Catalunya un total de 11.000 sijs (la mayoría del estado indio de Punyab) distribuidos en distintas comunidades. Además de Barcelona y Badalona, también están en Olot, Santa Coloma de Gramenet, Santa Coloma de Farners, Girona, Lloret de Mar, Salt, Lleida, Vic y Reus. Después de Barcelona, la comunidad más numerosa es la de Olot, con más de 1.700 sijs. La gran oleada se produjo en el 2000, cuando el Gobierno español facilitó los trámites de regularización de los inmigrantes. Llegaron a ser hasta 14.000 en Catalunya, pero la crisis empezó a oprimir y comenzaron a marcharse en busca de trabajo, sobre todo a Canadá."

Font: http://www.lavanguardia.com/vida/20140703/54410681199/sijs-comida-gratis-badalona.html#ixzz36QYd6hfu

Xenofòbia, vídeos i delictes d'odi

Urgeix actualitzar el Codi Penal perquè l'agressió racista no acabi castigada com a simple falta.

Per Xavier Rius (elperiodico.cat)

Molta gent s'ha sorprès que qui acompanya l'autor principal de l'agressió del metro de Barcelona a un ciutadà asiàtic pengés a Youtube l'acció, ja que gràcies a la seva difusió la policia ha detingut el principal sospitós i ha identificat qui va penjar les imatges. Però no és en absolut gens estrany que aquesta acció hagi estat difosa pels seus autors ja que una de les finalitats d'aquestes ac­cions és crear por entre els col·lectius als quals dirigeixen els seus atacs i aconseguir reconeixement en els ambients geogràfics o vir­tuals on es mouen aquests grups ultres.

Possiblement qui va penjar el vídeo des d'un compte identificable, va pecar d'excés de confiança, ja que una vegada que algú el va reproduir des d'un altre compte de Youtube amb l'objectiu de denunciar-lo, feia gairebé segura la seva localització. Potser van creure que, com passa tantes vegades, les víctimes no ho denunciaran. I van pecar també d'ingenuïtat ja que, com va passar amb l'agressió d'una noia equatoriana també al metro de Barcelona el 2007, tot i que pixelessin la cara de l'autor els vagons tenen càmeres que el deuen haver recollit. Però pel que s'ha difós dels autors i del compte de qui el va penjar a la xarxa sembla que es tracta de joves d'ideologia ultra, uns espanyols i un rus l'autor principal de l'atac.

Tot i que afortunadament els casos de violència ultra o racista que hi ha hagut a Catalunya són quantitativament menors que els que es donen a Madrid o València, són moltes les agressions que com aquesta poden emmarcar-se en els anomenats delictes d'odi. Tota agressió és condemnable, però s'entén per delicte d'odi aquells en què s'agredeix aleatòriament una persona per ser d'un determinat origen geogràfic o ètnic, d'una determinada religió, de certa condició sexual o per tenir una determinada ideologia. És a dir es refereix a les accions de violència o discriminació realitzades, generalment en grup, contra un magribí, un homosexual, un oriental, una noia amb trets americoindis o un «porc», és a dir un jove independentista o simplement d'esquerres, i en què s'elegeix la víctima gairebé a l'atzar. Evidentment també s'enquadren en els anomenats delictes d'odi les agressions realitzades per joves d'ideologia contrària, com ha passat algun 12 d'octubre a Barcelona a militants d'ultradreta.

Precisament es consideren presumptes autors d'un delicte d'assassinat en grau de temptativa amb l'agreujant d'odi ideològic, els que s'asseuen aquests dies al banc dels acusats de l'Audiència de Barcelona, per l'atac neonazi a la sala Stroika de Manresa del març del 2012, que va ser una venjança per una agressió de signe contrari. I al marge de quina sigui la sentència que se'ls imposi -hi ha un cúmul d'indicis però poques proves materials i els que ho van confessar al jutjat de Manresa ara ho neguen tot-, els Mossos d'Esquadra defineixen els processats com a membres d'un grup, en ocasions violent, que volia ser temut a les grades dels estadis de futbol.

A causa del marc legal insufi­­cient a la majoria de països, el Consell de la UE va aprovar el 2008 la Decisió Marc 913 per modificar l'enfocament penal a la incitació pública, amb violència o sense, del racisme, la xenofòbia i a l'odi per motius ideològics ja que en molts casos, fora que es produeixin lesions greus, aquestes conductes acaben tipificades com a simple falta. I encara que aquesta normativa, que imposa penes de presó de fins a tres anys, havia d'haver entrat en vigor el 2010, a Espanya està a l'espera que s'introdueixi en la reforma del Codi Penal que debat el Congrés.

I és que no és el mateix una agressió per una discussió al carrer, que una agressió de grups que surten, com diuen, «de cacera» i, com veiem en el vídeo, peguen al primer oriental que troben viatjant sol, mentre un altre membre del grup ho grava per fer apologia a la xarxa. També s'ha de qualificar com a delicte d'odi pintar una esvàstica i un 88 -que significa heil Hitler- a la porta d'una mesquita, una sinagoga o un bar gai. Però lamentablement per la insuficient regulació penal, aquestes accions s'acaben considerant com a simple pintada, falta de danys o infracció de les ordenances cíviques, en lloc de delicte d'apologia de l'Holocaust i amenaces.

Per aquest motiu, accions com la que ha tingut lloc al metro han de motivar que s'actualitzi d'una vegada el Codi Penal per definir i castigar uns delictes que, a menys que per la seva difusió generin alarma social, no acostumen a comportar conseqüències penals importants als seus autors, els quals posteriorment, després del reconeixement obtingut entre els seus, es poden sentir més forts.

Font:

--
Enviat amb Gmail Mobile

Es presenta l’observatori de seguiment del discurs polític racista OPRAX CAT

SOS Racisme Catalunya ha presentat en roda de premsa una nova eina en clau local de monitoratge i visualització del racisme i xenòfobia a Catalunya, l'OPRAX, l'Observatori de polítiques racistes i xenòfobes als municipis catalans. Un observatori present a la xarxa (www.oprax.org) que sistematitza i analitza els discuros polítics racistes i xenòfobs als municipis de Catatalunya classificant-los com a Denúncies, Bones Pràctiques, i al seu torn visibilitzant aquests discursos sobre un Mapa de Catalunya.

Els objectius de l'OPRAX CAT, que permetrà fer un seguiment més acurat dels discursos de l'odi, són:

Recollir i sistematitzar la informació relativa a discursos i polítiques publiques racistes als municipis catalans.
Recollir i sistematitzar la informació d'accions racistes individuals i/o col·lectives  en el àmbit municipal català
Analitzar de manera periòdica aquesta informació, per "fotografiar" la situació dels discurs de l'odi i de les polítiques racistes a Catalunya.
Facilitar, a partir del coneixement de la realitat, el disseny d'accions, estratègies i polítiques d'intervenció contra el racisme i la xenofòbia en l'àmbit municipal
Tot i que es farà un seguiment de tots els grups que puguin tenir pronunciaments racistes, prioritàriament, es posa el focus en municipis on hi ha regidors/es de Plataforma per Catalunya i també d'altres on el PP té l'alcaldia o gran presència al ple.

Les fonts d'informació de l'observatori són diverses, però és cabdal l'existència d'una xarxa d'observadors/es que facin seguiment dels següents espais: mitjans de comunicació locals, els generalistes, les xarxes socials, les pàgines webs i blocs de partits polítics i grups racistes, així com els blocs de periodistes que estan especialitzats en el mateix seguiment.


Campanya electoral municipal 2011

Fes-te observador/a

Fes-te observador/a de l'OPRAX, si vius a Catalunya i estàs alerta de l'actualitat local, a través del formulari al web. L'observatori parteix de l'articulació xarxa de ciutadans i ciutadanes que facin arribar allò que normalment no surt als mitjans convencionals. Persones que ens facin arribar les situacions de discriminació i vulneració dels drets humans i també les experiències de solidaritat i convivència que a diari, i moltes vegades de forma anònima, es donen entre els veïns i veïnes dels nostres barris.

Per a més informació, entra al web de l"OPRAX CAT  escriu a info@oprax.org o truca a SOS Racisme Catalunya al 933010597.

Consulteu la Nota de premsa de presentació de l'OPRAX i el Dossier de premsa de l'OPRAX que descriu els objectius i el funcionament del mateix.

 Info: http://www.sosracisme.org/actualitat/es-presenta-lobservatori-de-seguiment-del-discurs-politic-racista-oprax-cat

--
Enviat amb Gmail Mobile

PP ens tomba controlar les empreses tèxtils que esclavitzen a Bangladesh

Esclavitzen a Bangladesh i arreu. De fet, fa un any tothom lamentava la tragèdia de Rana Plaza: 1.100 morts, 800 orfes i més de 2.000 mil ferits. Què s'ha fet d'ençà aleshores? La resposta és ben fàcil: respecte a la millora dels drets laborals dels treballadors de Bangladesh, poc, gairebé res, tot i que no era la primera vegada que es vivia una tragèdia d'aquesta mena. L'any 1911 a Nova York 140 treballadores, la majoria de les quals joves immigrants, van morir en un incendi d'una fàbrica de camises. Al cap de poc temps, van produir-se canvis profunds en la legislació laboral. A Bangladesh, cent anys després, no. I, possiblement, trigaran, bo i tenint en compte el que està passant en els parlaments de les democràcies europees. Com en el Congreso de los Diputados.
Efectivament, avui mateix s'ha rebutjat una iniciativa d'Esquerra que plantejava la necessitat de prendre decisions d'una vegada per totes encaminades a encarregar auditories independents sobre les empreses espanyoles involucrades en la producció i comercialització de productes tèxtils que no compleixen amb els drets laborals i dur a terme les modificacions legislatives adients per tal que les administracions públiques dels països importadors introdueixin clàusules socials en llurs compres.
Perquè la irresponsabilitat i la mala fe d'aquestes empreses esdevé criminal. Cal tenir present que els treballadors de Rana Plaza havien denunciat  la presència d'esquerdes en l'edifici i del perill que suposaven. Malgrat tot, foren obligats a tornar a la feina perquè els empresaris occidentals reclamaven puntualitat en el lliurament de les comandes. Això, sí, aquests empresaris se n'han sortit prou bé amb el processament del propietari de l'edifici (per cert, construït en sòl públic, la qual cosa ja evidencia el nepotisme que regne en aquell Estat) i amb el compromís de contribuir voluntàriament amb un fons de 29 milions d'euros per a les víctimes, del qual tan sols se n'ha fet efectiva una tercera part, perquè no fos cas que les marques se'n ressentissin com havia passat anys enrere arran de l'ús de mà d'obra infantil.
Però les empreses espanyoles continuaran tenint barra lliure. I, de beneficis, en treuen un munt: a Bangladesh segons l'associació de sindicalistes Asia Floor Wage Alliance s'haurien de pagar, tenint en compte el cost de la vida, un salari mínim de 250 euros. Doncs bé, el salari mínim és de 30 i els treballadors del tèxtil han aconseguit guanyar-ne 50.
Vet aquí la globalització neoliberal: atur a casa nostra i esclavatge a l'Asia. Perquè cap de les cinquanta empreses tèxtils més importants d'Europa paga un salari digne a Bangladesh.
En definitiva, emparedats entre la servitud política del PP a la cobdícia de les empreses i la nostra estúpida i irresponsable complicitat en tancar el ulls davant l'esclavatge laboral a canvi de poder consumir roba barata.

Joan Tardà

http://blocs.esquerra.cat/joan-tarda/bloc/pp-ens-tomba-controlar-les-empreses-textils-que-esclavitzen-a-banglades

--
Enviat amb Gmail Mobile

La Diada de Sant Jordi

Avui reivindiquem la memòria del fill d'un immigrant, d'herència multicultural tipicament mediterrània, nascut a Lydda (Palestina), allistat al exercit romà(!) i mort a Nicomedia de l"actual Turquia. Fill d'un grec de Capadòcia I una grega cristiana de Palestina aquest estranger esdevé patró de Catalunya degut a l'importació de llegendes populars del orient mitjà per part de almogavers o expedicionaris de les croades del s. XIII. Personatge que la seva llegenda esta inspirada I sovint es barreja amb la del Horus egipci, l'Enki sumeri,  Al Khidr àrab I el Perseus grec. Un mite que uneix un munt de països al seu culte: Georgia, Palestina, Malta, Portugal, Anglaterra, Aragó I Catalunya I ciutats com Beit Jala, Beirut, Al Ludd (hebreu: Lod, grec Λυδδα), Alcoi, Barcelona etc. El seu nom significa "treballador de la terra", "pagés" del grec
Γη (Gaia- terra) I Έργο (ergo - labor).  Bona diada a tothom, visca la terra amb les seves tradicions, I visca l'immigracio que ens enriqueix!

(Per Yorgos Konstatinou)

--
Enviat amb Gmail Mobile

No sorprèn el que sí hauria de sorprendre

A les primàries del PSC,

Sorprèn, a alguns, que els pakistanesos votin en unes primàries. No sorprèn que no ho facin, forma part de la invisibilitat a la que sotmet la llei quan tens els drets civils segrestats.
Sorprèn que l’expressió que empren alguns sigui “voten massivament”. No sorprèn que la quantificació de “massa” sigui poc més de 200 persones -immigrades, no totes pakistaneses- en un districte on viuen 43.944i estrangers, dels quals 7.272 són del Pakistan.

Sorprèn el punt de mira centrat en un dels líders de la comunitat. No sorprèn que no es demanin explicacions públiques al Secretariat de Nova Ciutadania del PSC.

Sorprèn la reproducció de pautes culturals del país d’origen. No sorprèn que malgrat tenir immigració extracomunitària des de la dècada dels 80, ningú no hagi pensat en ensenyar com són els nostres procediments democràtics. Qui ha fet d’apoderat en col·legis electorals amb un alt índex d’immigració ja sap de què parlo.

Sorprèn les rotllanes a les proximitats del col·legi electoral. No sorprèn que ningú es pregunti com és que després de tants anys tenen tant poques competències lingüístiques. 45 hores de català, en el millor dels casos, no donen per més.

Sorprèn l’afany de recrear-se en aquest afer. No sorprèn que es focalitzin en el conjunt de la comunitat pakistanesa, fomentant els estereotips de tot tipus. Ja entra dins els paràmetres del que alguns consideren normal. Lectura de la uniformitat, no fos cas que algú s’esgarriés.

Sorprèn les poques veus en defensa de la no utilització de la immigració amb finalitats partidistes. No sorprèn que alguns dels qui ho han fet pertanyin a una organització que ha basat la seva política en el clientelisme amb les entitats. Ves per on, ni els gags del Polònia ho han tingut en compte.

Sorprèn que votin i que votin a algú en particular. No sorprèn que només 2 dels 4 candidats s’hagin interessat en donar-se a conèixer entre els nouvinguts de fa dècades. Si no votes, no existeixes. A les oficials, s’entén. A les no emparades per la legalitat vigent, si votes, hi haurà tupinada abans de contrastar la informació. A no sé que les fotos incorporin gravacions de veus. Amb traducció simultània, és clar.

Sorprèn que alguns partits posin en dubte la participació en unes primàries perquè a les eleccions “oficials” no ho podran fer. No sorprèn que qui ho diu són els partits que es consideren més assemblearis. Per imperatiu, però ja tenim l’excusa.

Sorprèn el que no hauria de sorprendre en una societat socialment inclusiva, respectuosament democràtica i democràticament tolerant: la voluntat de totes les persones de poder decidir què volen i què no, com ho volen i amb qui... en definitiva el desig de ser a més que d’existir, la necessitat de manifestar la pròpia presència, l’avidesa de visibilitzar l’ara i aquí, la determinació d’expressar-se cívicament quan se’ls brinda l’oportunitat.

Les males praxis no es poden justificar de cap de les maneres. Això va de l’oportunisme de molts i de l’escarni de pocs.

Montse Torres
Presidenta de la comissió sectorial de Polítiques d'Immigració

--
Enviat amb Gmail Mobile

Defender a Catalunya en interés de todos.

"La ciudadanía catalana nos plantea a todos un dilema democrático. Nos hacen un favor a todos, ya es hora de hablar de lo que es verdaderamente la democracia y la libertad.

El último funeral de estado, por la muerte de Suárez, fue oficiado por un político franquista. Político pues Rouco Varela no le habló a sus fieles sino a España, e invocó a la Guerra Civil como amenaza para que Catalunya se dé por vencida.

España como sociedad, España como nación y España como estado están viviendo una crisis profunda y vendrá inevitablemente una reforma de lo que existe. Los poderes en juego ya están actuando, por un lado blindando la corona y, por otro, cerrando filas frente a Catalunya, como muestran los medios de comunicación españoles. Si no es el Gobierno es Botín o es Rouco. Debemos ser muy conscientes de ello pues todos estamos implicados y tendremos que tener una opinión.

La crisis económica tuvo graves consecuencias en las vidas de la mayor parte de las personas pero es la política de la derecha la que conduce a una quiebra de los pactos sociales. Los recortes en la cobertura pública van acompañados del robo de lo cortado y como eso se hace obscenamente en público, tal prepotencia produce humillación y desesperación impotente. Pero las respuestas sociales a esas políticas, desgraciadamente, no llegan a tener la fuerza de parar siquiera los sucesivos golpes del Gobierno a la sociedad. Pero tampoco las protestas contra el recorte de libertades y la deriva autoritaria del estado son capaces por si mismas de cuestionar esa política.

Lo que está planteando una crisis del estado tal como está configurado son dos cuestiones, por una parte, la desnudez de la Corona, que es vista con gran distancia, cuando no hostilidad, por un número creciente de ciudadanos, especialmente en Euskadi y Catalunya (el monarca sabe que el peor público de una Copa del Rey es el de Bilbao y Barcelona). Y, por otra parte, que la sociedad catalana viene teniendo desde hace unos años un debate abierto y ha expresado con mucha claridad que quiere poder votar para decidir su futuro como país.

Rouco es franquista y brutal pero no tonto. La cuestión nacional es lo que está inmediatamente sobre la mesa, y las decisiones que tomen los políticos nos van implicar a todos.

Para comprender hasta qué punto el debate que vive la sociedad catalana es democrático conviene recordar que aproximadamente entre el setenta y el ochenta por ciento de los encuestados está a favor de poder celebrar un referéndum o una consulta. Pero es aún más significativo el dato de que el 87,3% aceptaría el resultado de la votación. Es decir existe tal voluntad de convivencia entre los catalanes, tal conciencia y sentir que forman un mismo país que solo uno de cada diez encuestados se excluye del acuerdo. Ese tanto por ciento de personas que no es partidaria de la consulta y sin embargo aceptaría su resultado es lo que marca la diferencia de un país con una envidiable calidad democrática.

Podemos comparar esas actitudes con las que ofrecen la inmensa mayoría de los medios de comunicación españoles. O, francamente, podemos abrir los oídos y mirar a los lados y comprobar como lo más característico de la cultura civil española es la imposibilidad de discutir sobre ese asunto sin bramar, insultar y amenazar con el Ejército. Pero ése es otro tema.

Es evidente que la sociedad catalana es más que un espacio lingüístico y cultural, es un proyecto cívico común y un sujeto político soberano. Con independencia de lo que digamos cualquiera o lo que diga el estado español, está claro que la sociedad catalana se considera a sí misma una nación. El significado hoy día de la palabra “nación” es discutible pero constatamos que los catalanes ya existen en el mundo y en la historia por ellos mismos, eso es una realidad pues la ideología es una de las realidades más potentes. Lo único que les impide existir como lo que comúnmente se llama nación es que el estado español se lo niega. ¿Tiene derecho a hacerlo? ¿Es justo y democrático? O, dicho de otro modo, ¿tenemos derecho a hacerlo y actuamos así con justicia y democráticamente? Yo digo que no. Nadie tiene derecho a mantener sometido por la fuerza a un país, como dicen ser masivamente los catalanes.

Sería España contra Catalunya. Si la derecha nacionalista española consigue que su postura sea aceptada por la mayor parte de la población que vivimos fuera de Euskadi y Catalunya entonces sí que se habrá consumado la ruptura nacional de España, serían dos naciones enfrentadas sin posibilidad de pactos. España contra Catalunya.

Sería el Estado contra Catalunya. El PP pretende que el Congreso vote contra la voluntad explícita de la sociedad catalana. Si el PSOE se abraza al PP en esa maniobra ya no sería el Gobierno de un partido con mayoría absoluta sino los dos grandes partidos estatales que definen los límites del régimen político español. Sería el estado español contra Catalunya.

No fue el PSOE quien recogió firmas contra Catalunya, tampoco fue precisamente quien recurrió el estatuto al Constitucional. No tendría por qué apoyar ahora las consecuencias de esas irresponsabilidades, pero en este momento es un partido del que podemos esperar cualquier cosa. Incluso el suicidio político.

En el caso de que el estado español se posicionase contra la voluntad de Catalunya, ¿qué caminos le quedarían a los catalanes si no quieren suicidarse como ciudadanos? Alguien tendrá que hacerse esa pregunta.

La sociedad catalana necesita y va a necesitar en los próximos tiempos que quienes, sin ser catalanes, vivimos en España y deseamos verdaderamente vivir en democracia y libertad apoyemos su demanda. O seremos cómplices por asentimiento de unos políticos ignorantes, ciegos y locos. Tan ignorantes como para desconocer la sociedad catalana, tan ciegos como para no ver que no es un capricho de políticos aventureros sino una demanda firmemente asentada en toda esa sociedad y tan locos como para estar instalados en la idea de que, si es necesario, se sacarán los tanques en las ciudades y se detendrá a los dirigentes de un país. Es un sueño delirante en Europa, ¿no? Sin embargo, esa fantasía violenta es alimentada día a día desde medios de comunicación españoles.

La ideología franquista, como toda ideología totalitaria, actúa sobre la sociedad dividiendo, como entendía Carl Schmitt, entre amigos y enemigos, delimita por fuerza dos campos ideológicos y, que nadie olvide que una parte clave de la defensa de la democracia en España fue, es y será el reconocimiento de la diversidad nacional. Posicionarse contra Catalunya hoy es cerrar filas con la derecha nacionalista española y configurar una España definitivamente no democrática.

Y defender a Catalunya es defender la democracia y la libertad. Por ellos y por los demás ojalá el Gobierno se vea forzado a cambiar de actitud y, tras la sentencia del Constitucional, se abra a un diálogo político y legal que permita la consulta. Si no es así, parece lo previsible, le deseamos lo mejor a los catalanes y entendemos que tenemos el deber de apoyarles del modo que podamos.

La ciudadanía catalana nos plantea a todos un dilema democrático, y como tal dilema hay que escoger. Nos hacen un favor a todos, ya es hora de hablar de lo que es verdaderamente la democracia y la libertad. Sin miedo."

Artícle de l"escriptor Suso de Toro.
http://www.eldiario.es/zonacritica/Defender-Catalunya-interes_6_245385496.html

--
Enviat amb Gmail Mobile